[singlepic id=57 w=125 h=236 float=]
Les Troianes, d’Eurípides
Compañía Plàudite Teatre
«Troianes és una tragèdia de guerra; és l’espectacle de les conseqüències d’una guerra a través de les seves víctimes més doloroses: les dones i els nens. El drama es concentra a Troia, però aquest és també el drama de qualsevol guerra en qualsevol lloc, perquè Troia està a qualsevol lloc quan el mite, ubic, es fa història.
Sèneca així ho va entendre quan va escriure les seves Troianes com Eurípides escrivís les seves: reinterpretant el present a la llum del passat més llunyà i antic i com ells, molts altres poetes i intel·lectuals, fins al mateix Sartre, proper ja als nostres dies.
Per als grecs, Troia situava un model concret de alteritat significativa: la guerra de Troia va ser, entre altres coses, la guerra entre Europa i Àsia, entre Orient i Occident, entre la cultura i la naturalesa. Al mateix temps, la guerra de Troia va ser, també, una guerra d’extermini.
Troia és paradigma de ciutat arrasada. D’ella no van quedar més que les seves cendres, les quals es van expandir, difuses, per l’èter. Tots els seus homes van ser aniquilats, les seves dones esclavitzades i els seus fills sacrificats o separats de les seves mares, venuts com a serfs a l’estranger.
Eurípides va deixar que les dones d’aquesta guerra fessin visibles els seus cossos abatuts i audibles les seves veus que passen de la desesperació al dubte i a la increpació contra el món hostil que les envolta. La seva tragèdia, que denuncia l’horror del sofriment excessiu de les víctimes de guerra, és a cavall entre el compromís i l’oratori, entre el teatre polític compromès i el drama líric. Àdhuc des de la distància del mite dels noms d’aquests personatges, les seves paraules i gestos ens provoquen, també avui, una inquietud pertorbadora: els seus laments evoquen altres laments, el seu dol, les seves ploradisses, els seus gemecs ens resulten terriblement familiars, semblants als quals veiem no des del teatre sinó diàriament a la televisió. Troia està a Palestina, a Bòsnia, a Afganistan, … a cada espai sobre la faç de la terra on la guerra deslliga les llàgrimes d’una dona que plora pels seus morts.» (Traducció de M.P.R.)
Lucia Romero, Filóloga Griega
DESCRIPCIÓ
Les Troianes és el lament contingut de qualsevol dona que plora pels seus morts, als quals els han arrabassat violentament la vida. No importa de quina condició religiosa, política, ètnica sigui. Ni tan sols el temps històric en el qual es troba. Tota dona que pateixii el duel dins les seves carns és una Hècuba, emparada pel poble de les dones troianes que comparteixen la seva mateixa sort. És la repulsa de tota guerra.
Les Troianes expressen el seu dolor, com ho faria qualsevol dona universal, ja sigui afganesa o grega, des de la racionalitat i el sentiment poètic. Quan el dolor infinit s’endinsa en les carns, brolla dels llavis un profund lament lorquià. La “Casida del herido por el agua” i uns versos del “Romance de la Pena Negra” de Federico García Lorca. És la poètica que detona la catarsi. Suspesos els laments en l’aire com diu el poeta :
”…al fin encuentra la mar
Y se lo tragan las olas…”
“Al·lusió poètica lorquiana com a constant del meu treball artístic i forma de retre homenatge a aquells que injustament ens arrabassen les guerres.”
Eugenia Delgado Mata, Directora Escènica
FITXA TÈCNICA
Durada de l’espectàcle: 1h 30 minuts
Adaptable a les possibilitats del teatre
Una barra per penjar una tela de aprox. 10kg
Part de la recaptació d’aquest espectacle va destinat a:
L’Associació per als Drets Humans a Afganistan (ASDHA) d’ajuda a les dones afganeses
